Passejava per una ciutat anglesa. Eren les tres de la tarda, una mica més potser... Sé que tenia gana.
I anava absorta en els meus pensaments del dia a dia, tals com si em venia de gust la pizza o preferia un cafè acolllidor que havia percebut uns metres enrere.
Què volia? Què preferia? No aconseguia entendre'm de cap de les maneres...
I de cop i volta: la llum. Vaig aixecar el cap en un gest insòlit, estrany, curiós... Certament, mai miro enlaire quan descobreixo un carrer per primera vegada.
I allà, com per art de màgia...em saludaven un munt de sabates enfilades en un cablejat elèctric. De tot tipus. Botes, xancletes, sabates de senyor elegant, sabates de nena que juga, sabates de dona important d'oficina de Londres.
Un munt de colors que em sorprenien en la forma i en el per què.
Per què estaven allà? Per què?
Aquell dia, en aquella hora, passejant per una ciutat anglesa i amb l'estòmac encongit de gana,
vaig entendre que els museus reals són els museus del carrer, els museu a l'aire lliure que ens fan aixecar la mirada.
Si ens distraiem de les nostres botes i en veiem unes que volen.
3 comentarios:
En un museu camino amb les mans creuades rera l'esquena, m'aturo, repaso l'obra, la miro, la remiro, la rumio i la torno a rumiar. Fent aquell posat de això-vol-dir. I observo com està feta, llegeixo el títol, el penso, em fixo en la tècnica, i m'allunyo, i m'apropo...
Al carrer tot passa de forma espontània, quan no t'ho esperes i quan l'art no t'espera sorprendre tampoc.
M'ha agradat molt el teu relat.
Mua!
Al carrer tot és possible: les misèries més grans, i les mirades més amables.
"Les coses importants són les que no ho semblen". Mercè Rodoreda
Passejava pel Carrer Major de Sarrià, tranquil, esquitxat de flors tardanes, silenciós. "Carrer de barri" vaig pensar. Sense pressa vaig alçar la mirada buscant un retall de cel i vaig veure, tímid i callat, un rellotge de sol. Ningú se n'adonaria, però el pas del temps quedaria retingut en aquella cantonada de façana de color terra, incloses les buganvílies d'un jardí mig opac atraparien les seves hores...
Sense buscar sovint trobem...
Publicar un comentario