En una altra història...

Anem a fer un volt pels anys del temps...

Us convido a tancar els ulls un segon, oblidar la fugacitat del nostre dia a dia,

els maldecaps que ens torturen a vegades.

Us convido a escollir una època, un lloc, un moment i una situació que us agradaria haver viscut, en una altra història, en un altre temps.

Amb quina història us quedeu?

(p.d.: si em dieu la vostra prometo desvetllar el meu secret)

Si no fos per la tendresa...

Les pedres no són pedres soles.

Són la petjada de la història en la història de tothom, un testimoni de passat en vistes a un futur amb ganes, d'esperança, de cultura i de coneixement.

Llegeixo sovint notícies esfereïdroes.

Unes noies que han sigut cremades amb àcid per la seimple "gosadia" d'anar a escola,... masses infants mutilats en l'alegria de viure,.. massa angoixa acumulada. Incultura violenta.

Però també albiro - amb un optimisme ingenu, potser - que la cultura ens ha de salvar de la misèria humana i anirà conoslidant, a poc a poc, un univers sincer de tendresa i bona fe.

Ai! si no fos per la tendresa...deia en Lluís Llach...

En aquest cas, la tendresa pot ésser ben representada amb un espai de silenci a compartir, una llegenda de fa molts i molts anys entre les pedres, en bca de la monitora que té encisats els ulls dels petits.

I ara... silenci...

Escoltarem les pedres per entendre qui som, d'on venim, on anirem...

sense presses però sense pausa. Sentiu?

El meu món petit

No em diguis com dibuixar el meu món.

El meu món és meu, i no necessita de regles, ni pautes ni detalls...

El meu món són unes línies, uns cercles desiguals, i mil colors que es barregen entre ells, lliurement.

Sóc un nen.

No em dictis com dibuixar el meu món.

Ajuda'm, si vols, acompanya'm.

Però deixa'm crear-lo al meu gust, a poc a poc, assaborint-lo amb temps...

Els museus a l'aire lliure

Passejava per una ciutat anglesa. Eren les tres de la tarda, una mica més potser... Sé que tenia gana.

I anava absorta en els meus pensaments del dia a dia, tals com si em venia de gust la pizza o preferia un cafè acolllidor que havia percebut uns metres enrere.

Què volia? Què preferia? No aconseguia entendre'm de cap de les maneres...

I de cop i volta: la llum. Vaig aixecar el cap en un gest insòlit, estrany, curiós... Certament, mai miro enlaire quan descobreixo un carrer per primera vegada.

I allà, com per art de màgia...em saludaven un munt de sabates enfilades en un cablejat elèctric. De tot tipus. Botes, xancletes, sabates de senyor elegant, sabates de nena que juga, sabates de dona important d'oficina de Londres.

Un munt de colors que em sorprenien en la forma i en el per què.

Per què estaven allà? Per què?

Aquell dia, en aquella hora, passejant per una ciutat anglesa i amb l'estòmac encongit de gana,

vaig entendre que els museus reals són els museus del carrer, els museu a l'aire lliure que ens fan aixecar la mirada.

Si ens distraiem de les nostres botes i en veiem unes que volen.