Cadascú percep el món a la seva manera..
Com el veus tu?
De quin color?
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
skip to main |
skip to sidebar
on tot hi cap, i de tot es troba
Amants del calaix desastre
Heu topat amb el calaix desastre d'Helena Minuesa!
no tingueu por a parlar, escriure, llegir, cantar...
les paraules són d'or en temps de crisi...
les paraules són d'or en temps de crisi...
Benvinguts al meu calaix desastre
on tot hi cap, i de tot es troba
Archivo del blog
Datos personales
- Helena Minuesa
- Màster en Gestió del Patrimoni Cultural, per la Universitat de Barcelona. Responsable del servei educatiu dels Museus de Sant Cugat, per a l'Ajuntament de Sant Cugat. Aquest blog va néixer el 2008 amb la voluntat d'esdevenir el meu calaix del caos, del desastre, del desordre, en el qual hi pugui encabir tots els somnis vinculats al món dels museus.I que del desordre neixi la creació...
Un nou espai per a crear
Aquest és el meu espai per a Museografia Didàctica.
Un espai on apropar-se a noves idees, pensar, sentir, reformular-se...
Un pot on tot hi cap.
Comencem la recerca?
Un espai on apropar-se a noves idees, pensar, sentir, reformular-se...
Un pot on tot hi cap.
Comencem la recerca?
3 comentarios:
Segur que l'actitud de cadascú et predisposa a veure les coses d’un color o un altre i aquesta actitud pot ser una qüestió de caràcters però sovint el caràcter no es sobreposa a les circumstàncies i son aquestes qui fan de pinzell per dibuixar el panorama...
Jo se quines són les circumstàncies que em fan ser optimista...cadascú se sap les seves. A mi m'ajuda un sopar en companyia, un record inoblidable, una abraçada fulminat i moltes coses cursis que em fa vergonya anomenar-les...el teu somriure entre elles.
Petons de colors per vos
Gràcies Savi
En dies plujosos com el d'avui les coloraines de les teves paraules dibuixen un somriure càlid.
Es veu tot negre. Però de sobte, una música. Una dona que canta amb el cor encongit a la mà. Un piano i alguna bateria, molt suau..El negre es confon amb el gris i poc a poc s'esdevé la llicència per anar encenent els llums del cinema, obrir els ulls i tornar a viure.
Diu Estellés que "Ulls oberts o tancats, tot és el mateix somni"
Una i mil formes de percebre i entendre el món, una i mil formes d'expressar-ho: l'art. No és tant com veiem el món, sinó i a més a més, com volem veure'l. L'art à plein air -el pintor del segle XIX pintant amb els seus estris, paleta, tela i cavallet i un paisatge que canvia a cada glop de llum... La pintura acabarà en abstracció gràcies als tons lumínics i ombres que desdibuixen la silueta de l'espai, però no és més realista pel fet que vol atrapar el paisatge amb la llum exacta, amb els colors exactes? Una forma de veure el món ens la dóna l'art, l'art que més enllà d'adorar el geni, fa homenatge al paisatge, a la impressió, les formes, l'entorn...I en aquest paisatge hi té lloc un bocí de cel o el sentiment humit d'un artista sota la pluja. Només ens cal endevinar-nos en les obres. En totes hi ha una part de nosaltres que ens farà apropar o allunyar-nos-hi. Un cop vaig llegir en una paret, en un espai ocupat per artistes -un squat- al número 59 de la Rue Rivoli de París la frase "l'Art est à tout le monde, et tout le monde a son art". -L'art està a tot arreu i tothom té el seu propi art-. Museus, galeries, fires d'art, quaderns d'artista...només cal buscar i aturar-nos uns instants...A vegades cal escoltar, i no tan sols sentir.
Bona passejada artística!
Publicar un comentario