De qui és el patrimoni?

La reflexió que voldria abordar gira entorn a una pregunta de difícil resposta: qui ha de conservar el patrimoni, els pobles del qual n´és originari o bé aquelles institucions que siguin capaces de vetllar per la seva integritat?

La resposta a aquest complex debat sembla, a primer cop d’ull, prou òbvia: donarem la potestat del patrimoni a qui se’n pugui fer càrrec de manera més responsable. Però si aprofundim en l’essència de la qüestió ens trobem amb dubtes i polèmiques que mereixen ser analitzades.
Per una banda, existeix una tradició de pensament que considera que les peces, els objectes patrimonials, han de ser tractats i conservats en aquelles institucions que siguin capaces de fer-ho; aquestes són en la seva majoria institucions de l’anomenat món “civilitzat”, les quals vetllen des de la fascinació museística nascuda amb la Il·lustració, per protegir i augmentar al màxim les seves col·leccions.
És ben cert que museus com el British Museum, a Londres, o bé el Louvre parisenc, disposen de totes les eines i recursos per fer front a una bona protecció de la vasta col·lecció que posseeixen. La seva extensa història i la rigurositat que han demostrat en la recerca i conservació de les peces al llarg dels segles avalen la seva vigència com a grans “monuments-recipients” de patrimoni mundial.
No obstant això, no val oblidar que la creació dels grans museus del món occidental nasqueren en bona mesura de l’espoli dut a terme en països colonitzats pels seus governs. Una mostra d’això serien el gran nombre de peces egípcies que exposa el British, per posar un exemple d’entre molts d’altres. Prou suggerent és també el cas de les figures provinents del Partenó atenenc les quals, malgrat no provenir d’un espoli pròpiament dit, foren extretes del seu lloc original per tal de vetllar per la seva integritat física i evitar així la destrucció per part de les forces turques. La premsa parla ara de la necessitat de retornar aquestes peces al seu indret d’origen i fins i tot el govern d’Atenes ha construït un gran museu on hauran d’ésser ubicades. No obstant això, es posa en dubte que el museu britànic estigui disposat realment a cedir una part tan important de la seva col·lecció. Més enllà d’ésser rellevant a nivell històric o artístic pesa especialment la importància d’aquest patrimoni com a transmissor de poder.
En una recent visita d’una servidora al mateix British Museum, vaig voler preguntar al guarda de seguretat per què les magnífiques belleses del partenó grec restaven en la seva plenitud en aquella sala, després de tants anys passats des dels esdeveniments que les obligaren a l’exili. Em respongué de manera contundent: “Perquè nosaltres les sabem tractar millor”.
Amb tot, i amb l’excusa de vetllar pel manteniment del patrimoni cultural, s’intenta perpetuar en el temps un discurs paternalista i etnocentrista que considera als altres pobles des de la superioritat. No s’abandona l’ambició ancestral de personatges que, com Napoleó, van farcir els museus d’objectes símbols de victòria i “superioritat” vers els pobles colonitzats.
Val a dir que la intenció actual de molts museus és certament la de difondre el coneixement i fer-lo accessible a la majoria. I aquesta tasca és digne d’admiració. Però considero que aquesta mateixa voluntat no pot fer creure a les “grans potències” que poden seguir mantenint els altres pobles a la seva disposició i voluntat.

Més enllà de la qüestió purament tècnica de qui sap salvaguardar millor les peces, voldria reflexionar sobre les desigualtats que es produeixen entre el primer i anomenat “Tercer Món”, desigualtats que queden ben il·lustrades en el tema que ens pertoca: el de saber qui gestiona el patrimoni, qui se n’ha d’ocupar.
Segons el meu punt de vista, seguir defensant els privilegis dels grans museus europeus és seguir vetllant per les desigualtats i la prepotència dels pobles colonitzadors. I malgrat ser conscient del grau d’utopia i poca visió pràctica que la meva proposta suposa, abogaria per una democratització de l’ús i de la conservació del patrimoni. En la línia de “la terra per a qui la treballa”, optaria per “el patrimoni per a qui l’ha vist néixer”.
Certament, molts especialistes i estudiosos de la matèria em titllarien d’irrealista i de somiatruites. Certament, salvaguardar el patrimoni cultural de la seva destrucció és una qüestió complexa que només poden resoldre els estats amb més recursos econòmics. Però si es tracta de donar la meva modesta opinió i posicionar-me considero que, ben entrats al segle XXI, és hora ja de passar comptes i començar a reconsiderar bells postulats de la museologia tradicional.
És hora de buscar nous mitjans i mecanismes per a que les peces patrimonials trobin un lloc en el mateix indret que les han vist néixer. És hora de cercar una nova voluntat ètica que retorni el patrimoni als seus “amos” legítims, així com els papers de Salamanca han esdevingut un símbol de la memòria històrica i de la justícia que cal reparar.

Totes aquestes reflexions vindrien a ser tan sols una modesta aportació en la voluntat de crear un món més equilibra i més just, on precisament els pobles més pobres no haguessin de recórrer a vendre’s el patrimoni per tal de callar la gana.
La gestió del patrimoni és, en el cas que presento, un símbol més de les profundes desigualtats que separen els països rics (consumidors de cultura en massa) i els països pobres. Aquests últims comencen tot just a fer-se conscients de la necessitat de preservar el seu passat amb la intenció de créixer cap al futur. Però si aquest futur resta a les màns de les superpotències mundials, la seva esperança esdevindrà nul·la.

Encara ens resta però una qüestió molt més complexa: ¿qui dictamina què és el patrimoni?, ¿què és l’art?, ¿què mereix ser exposat en una sala de museu? I encara més enllà: ¿és universal i vàlid per a tothom el valor que els occidentals donem a l’art?
Com assenyalava el Professor Llorenç Prats en una de les seves classes de Conceptualització de la Cultura i el Patrimoni, l’autenticitat –la veracitat- de les relíquies com quelcom “digne d’ésser patrimonialitzat” és deicidit sempre des de les altes esferes de l’autoritat. És doncs des del poder que hom dictamina que una peça és una obra d’art envers una altra que quedarà arraconada i que no formarà mai part de l’imaginari col·lectiu sobre la Bellesa.
Així és com els grans “museus-contenidors” són realment òrgans transmissors de prestigi de les peces que seleccionen i acullen entre les seves parets.
Passa sovint que un museu occidental atorga a una peça un determinat valor artístic quan en el seu orígen aquesta mateixa ha estat creada per a un ús ben diferent, com pot ésser la veneració d’un déu o d’un familiar difunt. Això ocorre, per posar un exemple dels nostres dies, amb peces de terracota que foren creades per indígenes de mesoamèrica per a fer fora els mals esperits dels difunts, i que avui en dia s’exposen en vitrines per tal d’il.lustrar el potencial artístic d’aquells que les crearen
En aquest sentit també els museus actuen com a catalitzadors i legitimadors de poder de les grans potències, doncs ostenten el privilegi de preservar les peces al seu llibre albiri.

Seguim doncs perpetuant en el temps aquella ambició primerenca que duia a col·leccionar el major nombre de peces possibles sense donar noves oportunitats als països emergents. Junt amb la gana, la misèria, la malaltia, també l’espoli dels seus objectes patrimonialitzables és un exemple del gran abisme que segueix separant els pobles rics dels pobres o en “vies de desenvolupament”.

Amb tot, seguir vetllant pel poder absolut dels grans “museus-catedrals”, sense qüestionar realment la seva missió, sense replantejar els nous rols que caldria jugar en aquest segle XXI que encetem, és seguir perpetuant la injusticía i no donar oportunitats necessàries. Certament, les mòmies egípcies no podrien ser millor tractades que com ho són actualment al British Museum. Però és aquest factor prou determinant o convincent per a que el poble egipci no pugui il·lustrar el seu passat sense haver d’agafar un avió que el porti al Regne Unit? Fins a quin punt pot arribar la incongruència d’aquest món globalitzat amb la seva avarícia inesgotable?

El calaix de la meva iaia Antònia

En el bloc anterior us proposava l'aventura de fer un calaix d'una persona estimada, i prometia exposar la que seria la meva proposta en un imaginari "museu de les memòries vives".

Per què he escollit jo el calaix de la iaia Antònia d'entre totes les altres persones que m'envolten?

Primer de tot, per totes les coses positives que d'ella han nascut, els moments d'infantesa i d'alegria en els que inevitablement m'he sentit propera a ella.

Per la generositat dels seus actes, sense esperar res a canvi. Un plat a taula sempre calent, una cançó de l'època de la guerra cantada des dels ulls del passat.

Per tota una vida sencera amb mi. Els nostres anys es confonen entre adverbis de passat i de present, i ja em sento una mica més vella, més bella, a prop seu... cada vegada més.

Perquè és vida i memòria en estat pur i tendresa de primera qualitat.

Per tot l'amor que m'ha regalat durant 27 anys de vida, sense pausa, ...

Per tot això i molt més vaig considerar que la meva iaia es mereixia un bon calaix en el meu museu utòpic de memòria viva.

En les properes edicions us desvetllaré els secrets del que s'amaga, plàcidament, dins d'aquest calaix desastre de la iaia.

Ja heu començat a pensar en quin serà el vostre?

RECEPTA PER A FER UN BON CALAIX

1. Escolliu una persona que estimeu

2. Penseu en totes les coses bones que us transmet la persona escollida: records, sentiments que us evoqui, etc.

3. Escolliu, segons els sentiments que us desperti aquesta persona, objectes que es vinculin amb aquestes sensacions.

4. Agafeu fitxes en blanc i numereu-les.

5. Numereu les peces escollides.

6. Ompliu cada fitxa numerada especificant quina és la funció de la peça relacionada (per exemple: uns peücs serveixen per a escalfar els peus) i al dors de la fitxa la simbologia o valor simbòlic que conté aquell objecte (uns peücs poden simbolitzar tendresa, calidesa, generositat per part de la persona que els ha fet)

7. Deseu les fitxes a dins del vostre calaix, junt amb els objectes escollits i numerats.

8. Tanqueu el calaix i poseu-li un nom: "El calaix de....", segons la persona a qui vagi dirigit aquest homenatge

9. Dipositeu el calaix al Museu del calaix, el Museu de la Memòria Viva ( museu en constucció dins la meva ment).

10. Ja teniu una manera senzilla i clara de mantenir viu el record de les persones que estimeu!!

A qui voleu dedicar-li un calaix? Quin seria l'inventari que hi dipositaríeu?

( NOTA: Propera entrega: El meu calaix, el calaix de la iaia Antònia)

dibuix lliure (o una aproximació a la llibertat)

Dibuixo i m'imagino un món que m'agrada.

És de color terrós, com la pedra molla, però també té moments de gespa que l'afavoreixen i el fan més bonic.

Jo hi passejo, en aquest món, a vegades sola, d'altres amb tu...
I sento que creixo en cada traç del llapis: en tots els colors que em fas imaginar.

I tu em fas entendre el paisatge tot explicant-me els motius dels arbres;
les fulles caduques quan cauen;
els silencis de la nit.
Gràcies per donar-me la mà en aquest passeig.
I explicar-me contes que em desvetllin les pors.
I acaronar-me fins que el dibuix es faci vida i sigui jo mateixa la que l'assaboreixi.

Dibuixo un món que m'agrada i en el que vull créixer lliure.
Per això necessito que m'ajudis a destriar els colors terrosos dels ocres, i a entendre la diferència entre el magenta i el roig. Necessito que m'acompanyis en la imaginació.

Què dibuixeu vosaltres en el vostre dibuix lliure?

Fa falta poc...

(Com sempre, amb l'ajuda inestimable de l'Esther Alsina i el seu "Bodegó"...)Fan falta pocs recursos per deixar brillar la imaginació.

Ben poques coses: un paper pinotxo, un cabàs ple de disfresses, un conte d'una bruixa que encisa el bo de la pel·lícula...

Si tornéssim a ser tots una mica més infants, recuperant una mil·lèssima part del que vem ser un dia, ens faria falta poca cosa per entendre més.

La ingenuïtat dels més petits em permet sentir des de la sinceritat, pensar des de la màgia, i trobar-me més natural, menys recoberta d'hipòcrites ambicions dels grans. I així, amb gomets de colors, i un conte en el que abocar els nostres somnis de nadal, amb un anhel de Peter Pan que no creix mai perquè no vol perdre's en la frivolitat...així construim museus més justos en què la història sigui un pretext més en el que enllaçar les inquietuds de tots, petits i menys petits.

Tinc un bon amic, en Bernat, que té la vida plena de somnis i que em somriu sempre que em veu. El delaten les seves ganes de viure d'infant somniador. En Bernat ensenya com vèncer totes les pors del món i com fer que una flor de paper reciclat sigui la rosa més bella del món, un sincer regal per a la seva enamorada.

Només la imaginació pot acabar amb la insipidesa dels dies d'hivern. Sabent-nos més petits del que som, encara que aparentem una seguretat ingènua que acabi delatant-nos.

Us convido a pensar des de la imaginació.

Moltes vegades sembla impossible però fa falta ben poc per a somriure.

Bon any tingueu calaixos desastre meus!!

Crear per a sentir-se créixer

Els museus d'avui en dia, i cada vegada més, tenen la necessitat de reinventar-se, d'innovar en les seves propostes didàctiques, de manera que els continguts que pretenen transmetre arribin per a tots els sentits. Per tots els gustos. I de tots els colors.

D'aquí sorgeix la necessitat també de pensar des dels ulls d'aquelles persones a qui ens volem dirigir, perquè la mirada de la història, de l'art, de la ciència humana, no és una mirada universal i objectiva sinó que parteix de tantes visions com subjectes possibles.

Un taller didàctic per a infants i per adults, tots units en l'esforç de crear, demostra que la història pot ésser transmesa com un joc en el que tothom hi té cabuda.

Grans i petits parlen dels seus ancestres tot dissenyant una postal de nadal amb colors, i valors, de tota mena. I en la recerca d'un dibuix bonic se'ls explica un conte en el que l'àvia és la protagonista.

L'aposta és crear complicitat amb els més menuts: parlar el seu llenguatge de colors, sons i textures.

L'aposta és crear complicitat amb els més grans: escoltar-los i fer-los entendre que la seva vida ha valgut molt la pena.

L'aposta és recrear. Crear per a créixer i fer-nos grans...

estim-ART-e

(il·lustració del text obra d'Esther Alsina, "El Meu Ingenu)

Què és l'ART?

Com comprendre'l, atansar-s'hi, fer-lo accessible?

Com entendre la poesia més enllà del que el vers amaga? Com comprendre la subtilesa de les paraules encadenades? Com parlar de poesia sense el verb en vers?

Avui us proposo un repte més difícil , si cap, que el de pintar de banda sonora la nostra vida, i aquest és el de desxifrar, ni que sigui amb una frase, què és l'ART per vosaltres...

Per mi, senzillament, l'Art són moltes de les coses que es fan des de dins cap enfora amb la intenció de donar a conèixer el millor de cadascú.

L'art és un tros de nosaltres en format poesia, quadre, gravat, joia o veu.

Potser més fàcil encara, l'Art és voler estimar amb petites mostres d'afecte que ens acariciin els sentits.

Art és estimARTe,... crear bellesa des de la imperfecció.

Què en penseu vosaltres, petits desastres meus?