martes, 30 de diciembre de 2008

Fa falta poc...

(Com sempre, amb l'ajuda inestimable de l'Esther Alsina i el seu "Bodegó"...)Fan falta pocs recursos per deixar brillar la imaginació.

Ben poques coses: un paper pinotxo, un cabàs ple de disfresses, un conte d'una bruixa que encisa el bo de la pel·lícula...

Si tornéssim a ser tots una mica més infants, recuperant una mil·lèssima part del que vem ser un dia, ens faria falta poca cosa per entendre més.

La ingenuïtat dels més petits em permet sentir des de la sinceritat, pensar des de la màgia, i trobar-me més natural, menys recoberta d'hipòcrites ambicions dels grans. I així, amb gomets de colors, i un conte en el que abocar els nostres somnis de nadal, amb un anhel de Peter Pan que no creix mai perquè no vol perdre's en la frivolitat...així construim museus més justos en què la història sigui un pretext més en el que enllaçar les inquietuds de tots, petits i menys petits.

Tinc un bon amic, en Bernat, que té la vida plena de somnis i que em somriu sempre que em veu. El delaten les seves ganes de viure d'infant somniador. En Bernat ensenya com vèncer totes les pors del món i com fer que una flor de paper reciclat sigui la rosa més bella del món, un sincer regal per a la seva enamorada.

Només la imaginació pot acabar amb la insipidesa dels dies d'hivern. Sabent-nos més petits del que som, encara que aparentem una seguretat ingènua que acabi delatant-nos.

Us convido a pensar des de la imaginació.

Moltes vegades sembla impossible però fa falta ben poc per a somriure.

Bon any tingueu calaixos desastre meus!!

miércoles, 24 de diciembre de 2008

Crear per a sentir-se créixer


Els museus d'avui en dia, i cada vegada més, tenen la necessitat de reinventar-se, d'innovar en les seves propostes didàctiques, de manera que els continguts que pretenen transmetre arribin per a tots els sentits. Per tots els gustos. I de tots els colors.
D'aquí sorgeix la necessitat també de pensar des dels ulls d'aquelles persones a qui ens volem dirigir, perquè la mirada de la història, de l'art, de la ciència humana, no és una mirada universal i objectiva sinó que parteix de tantes visions com subjectes possibles.
Un taller didàctic per a infants i per adults, tots units en l'esforç de crear, demostra que la història pot ésser transmesa com un joc en el que tothom hi té cabuda.
Grans i petits parlen dels seus ancestres tot dissenyant una postal de nadal amb colors, i valors, de tota mena. I en la recerca d'un dibuix bonic se'ls explica un conte en el que l'àvia és la protagonista.
L'aposta és crear complicitat amb els més menuts: parlar el seu llenguatge de colors, sons i textures.
L'aposta és crear complicitat amb els més grans: escoltar-los i fer-los entendre que la seva vida ha valgut molt la pena.
L'aposta és recrear. Crear per a créixer i fer-nos grans...

jueves, 11 de diciembre de 2008

estim-ART-e

(il·lustració del text obra d'Esther Alsina, "El Meu Ingenu)

Què és l'ART?

Com comprendre'l, atansar-s'hi, fer-lo accessible?

Com entendre la poesia més enllà del que el vers amaga? Com comprendre la subtilesa de les paraules encadenades? Com parlar de poesia sense el verb en vers?

Avui us proposo un repte més difícil , si cap, que el de pintar de banda sonora la nostra vida, i aquest és el de desxifrar, ni que sigui amb una frase, què és l'ART per vosaltres...

Per mi, senzillament, l'Art són moltes de les coses que es fan des de dins cap enfora amb la intenció de donar a conèixer el millor de cadascú.

L'art és un tros de nosaltres en format poesia, quadre, gravat, joia o veu.

Potser més fàcil encara, l'Art és voler estimar amb petites mostres d'afecte que ens acariciin els sentits.

Art és estimARTe,... crear bellesa des de la imperfecció.

Què en penseu vosaltres, petits desastres meus?

lunes, 8 de diciembre de 2008

SomniS amb músicA


"Orquídea", gentilesa d'Esther Alsina

He somiat, avui, com ahir, en tantes coses amables que no tenen paraules per a ésser desxifrades.
He somiat en format sensacions, olors, textures i colors distints que acompanyaven una música.
He somiat en un paraigües mullat de pluja i una gota que queia a sobre meu, i em desvetllava del somni, tota freda i acolorida.
Somiava en moltes coses alhora, barrejades impúdicament i sense ordre ni detall.
Tot era somni en el meu somni d'avui.
Al llevar-me, he encès la ràdio per enregistrar amb música aquell somni meu que s'esvaïa i possiblement mai tornaria a mi. Quanta melangia cabia en aquelles notes de música suau que l'acompanyaven!
Amb tot, he pensat en un suggerent nou repte per a tots vosaltres: el d'escollir una banda sonora inconfusiblement vostra, per a la vostra existència d'éssers extraordinaris.
És a dir: si haguéssiu de posar una música a una exposició que parlés de vosaltres, quina escolliríeu?
Jo començaria, inevitablement, amb un Barquito de papel, de Joan Manuel Serrat. Una lletra tan propera a la meva infància...
Estimats petits calaixos-desastre,... espero que us animeu a contestar!!
Us estima,
la que somia.

miércoles, 26 de noviembre de 2008

En una altra història...


Anem a fer un volt pels anys del temps...


Us convido a tancar els ulls un segon, oblidar la fugacitat del nostre dia a dia,

els maldecaps que ens torturen a vegades.

Us convido a escollir una època, un lloc, un moment i una situació que us agradaria haver viscut, en una altra història, en un altre temps.


Amb quina història us quedeu?


(p.d.: si em dieu la vostra prometo desvetllar el meu secret)

viernes, 14 de noviembre de 2008

Si no fos per la tendresa...


Les pedres no són pedres soles.
Són la petjada de la història en la història de tothom, un testimoni de passat en vistes a un futur amb ganes, d'esperança, de cultura i de coneixement.
Llegeixo sovint notícies esfereïdroes.
Unes noies que han sigut cremades amb àcid per la seimple "gosadia" d'anar a escola,... masses infants mutilats en l'alegria de viure,.. massa angoixa acumulada. Incultura violenta.
Però també albiro - amb un optimisme ingenu, potser - que la cultura ens ha de salvar de la misèria humana i anirà conoslidant, a poc a poc, un univers sincer de tendresa i bona fe.
Ai! si no fos per la tendresa...deia en Lluís Llach...
En aquest cas, la tendresa pot ésser ben representada amb un espai de silenci a compartir, una llegenda de fa molts i molts anys entre les pedres, en bca de la monitora que té encisats els ulls dels petits.
I ara... silenci...
Escoltarem les pedres per entendre qui som, d'on venim, on anirem...
sense presses però sense pausa. Sentiu?

lunes, 10 de noviembre de 2008

El meu món petit


No em diguis com dibuixar el meu món.

El meu món és meu, i no necessita de regles, ni pautes ni detalls...

El meu món són unes línies, uns cercles desiguals, i mil colors que es barregen entre ells, lliurement.

Sóc un nen.

No em dictis com dibuixar el meu món.

Ajuda'm, si vols, acompanya'm.

Però deixa'm crear-lo al meu gust, a poc a poc, assaborint-lo amb temps...

miércoles, 5 de noviembre de 2008

Els museus a l'aire lliure


Passejava per una ciutat anglesa. Eren les tres de la tarda, una mica més potser... Sé que tenia gana.
I anava absorta en els meus pensaments del dia a dia, tals com si em venia de gust la pizza o preferia un cafè acolllidor que havia percebut uns metres enrere.
Què volia? Què preferia? No aconseguia entendre'm de cap de les maneres...
I de cop i volta: la llum. Vaig aixecar el cap en un gest insòlit, estrany, curiós... Certament, mai miro enlaire quan descobreixo un carrer per primera vegada.
I allà, com per art de màgia...em saludaven un munt de sabates enfilades en un cablejat elèctric. De tot tipus. Botes, xancletes, sabates de senyor elegant, sabates de nena que juga, sabates de dona important d'oficina de Londres.
Un munt de colors que em sorprenien en la forma i en el per què.
Per què estaven allà? Per què?
Aquell dia, en aquella hora, passejant per una ciutat anglesa i amb l'estòmac encongit de gana,
vaig entendre que els museus reals són els museus del carrer, els museu a l'aire lliure que ens fan aixecar la mirada.
Si ens distraiem de les nostres botes i en veiem unes que volen.

martes, 28 de octubre de 2008

un munt de móns


Cadascú percep el món a la seva manera..
Com el veus tu?
De quin color?

Fixeu-vos-hi

Si escoltem amb atenció, veureu, les pedres de les façanes, les llambordes del carrer, el paisatge que trepitgem cada dia, ens parlarà de coses ben interessants...
Només cal parar bé l'orella, perquè és un so a voltes imperceptible i delicat.
Tan delicat que potser només un infant pot detectar, i explicr-nos.
Si escolteu bé les pedres tindreu una sorpresa. La hiatòria es condensa en murs que s'esquerden.

lunes, 27 de octubre de 2008


Què hi podem trobar en un calaix de sastre?
Fotografies, una banda sonora, un vestit, un record, una paraula en el record, un dia de platja en el record...
mil somnis desats en una maleta vella.
Quants somnis puc trobar a dins del meu calaix de sastre?
Potser avui començo a contar-los...