domingo, 29 de marzo de 2009

De qui és el patrimoni?

La reflexió que voldria abordar gira entorn a una pregunta de difícil resposta: qui ha de conservar el patrimoni, els pobles del qual n´és originari o bé aquelles institucions que siguin capaces de vetllar per la seva integritat?

La resposta a aquest complex debat sembla, a primer cop d’ull, prou òbvia: donarem la potestat del patrimoni a qui se’n pugui fer càrrec de manera més responsable. Però si aprofundim en l’essència de la qüestió ens trobem amb dubtes i polèmiques que mereixen ser analitzades.
Per una banda, existeix una tradició de pensament que considera que les peces, els objectes patrimonials, han de ser tractats i conservats en aquelles institucions que siguin capaces de fer-ho; aquestes són en la seva majoria institucions de l’anomenat món “civilitzat”, les quals vetllen des de la fascinació museística nascuda amb la Il·lustració, per protegir i augmentar al màxim les seves col·leccions.
És ben cert que museus com el British Museum, a Londres, o bé el Louvre parisenc, disposen de totes les eines i recursos per fer front a una bona protecció de la vasta col·lecció que posseeixen. La seva extensa història i la rigurositat que han demostrat en la recerca i conservació de les peces al llarg dels segles avalen la seva vigència com a grans “monuments-recipients” de patrimoni mundial.
No obstant això, no val oblidar que la creació dels grans museus del món occidental nasqueren en bona mesura de l’espoli dut a terme en països colonitzats pels seus governs. Una mostra d’això serien el gran nombre de peces egípcies que exposa el British, per posar un exemple d’entre molts d’altres. Prou suggerent és també el cas de les figures provinents del Partenó atenenc les quals, malgrat no provenir d’un espoli pròpiament dit, foren extretes del seu lloc original per tal de vetllar per la seva integritat física i evitar així la destrucció per part de les forces turques. La premsa parla ara de la necessitat de retornar aquestes peces al seu indret d’origen i fins i tot el govern d’Atenes ha construït un gran museu on hauran d’ésser ubicades. No obstant això, es posa en dubte que el museu britànic estigui disposat realment a cedir una part tan important de la seva col·lecció. Més enllà d’ésser rellevant a nivell històric o artístic pesa especialment la importància d’aquest patrimoni com a transmissor de poder.
En una recent visita d’una servidora al mateix British Museum, vaig voler preguntar al guarda de seguretat per què les magnífiques belleses del partenó grec restaven en la seva plenitud en aquella sala, després de tants anys passats des dels esdeveniments que les obligaren a l’exili. Em respongué de manera contundent: “Perquè nosaltres les sabem tractar millor”.
Amb tot, i amb l’excusa de vetllar pel manteniment del patrimoni cultural, s’intenta perpetuar en el temps un discurs paternalista i etnocentrista que considera als altres pobles des de la superioritat. No s’abandona l’ambició ancestral de personatges que, com Napoleó, van farcir els museus d’objectes símbols de victòria i “superioritat” vers els pobles colonitzats.
Val a dir que la intenció actual de molts museus és certament la de difondre el coneixement i fer-lo accessible a la majoria. I aquesta tasca és digne d’admiració. Però considero que aquesta mateixa voluntat no pot fer creure a les “grans potències” que poden seguir mantenint els altres pobles a la seva disposició i voluntat.

Més enllà de la qüestió purament tècnica de qui sap salvaguardar millor les peces, voldria reflexionar sobre les desigualtats que es produeixen entre el primer i anomenat “Tercer Món”, desigualtats que queden ben il·lustrades en el tema que ens pertoca: el de saber qui gestiona el patrimoni, qui se n’ha d’ocupar.
Segons el meu punt de vista, seguir defensant els privilegis dels grans museus europeus és seguir vetllant per les desigualtats i la prepotència dels pobles colonitzadors. I malgrat ser conscient del grau d’utopia i poca visió pràctica que la meva proposta suposa, abogaria per una democratització de l’ús i de la conservació del patrimoni. En la línia de “la terra per a qui la treballa”, optaria per “el patrimoni per a qui l’ha vist néixer”.
Certament, molts especialistes i estudiosos de la matèria em titllarien d’irrealista i de somiatruites. Certament, salvaguardar el patrimoni cultural de la seva destrucció és una qüestió complexa que només poden resoldre els estats amb més recursos econòmics. Però si es tracta de donar la meva modesta opinió i posicionar-me considero que, ben entrats al segle XXI, és hora ja de passar comptes i començar a reconsiderar bells postulats de la museologia tradicional.
És hora de buscar nous mitjans i mecanismes per a que les peces patrimonials trobin un lloc en el mateix indret que les han vist néixer. És hora de cercar una nova voluntat ètica que retorni el patrimoni als seus “amos” legítims, així com els papers de Salamanca han esdevingut un símbol de la memòria històrica i de la justícia que cal reparar.

Totes aquestes reflexions vindrien a ser tan sols una modesta aportació en la voluntat de crear un món més equilibra i més just, on precisament els pobles més pobres no haguessin de recórrer a vendre’s el patrimoni per tal de callar la gana.
La gestió del patrimoni és, en el cas que presento, un símbol més de les profundes desigualtats que separen els països rics (consumidors de cultura en massa) i els països pobres. Aquests últims comencen tot just a fer-se conscients de la necessitat de preservar el seu passat amb la intenció de créixer cap al futur. Però si aquest futur resta a les màns de les superpotències mundials, la seva esperança esdevindrà nul·la.

Encara ens resta però una qüestió molt més complexa: ¿qui dictamina què és el patrimoni?, ¿què és l’art?, ¿què mereix ser exposat en una sala de museu? I encara més enllà: ¿és universal i vàlid per a tothom el valor que els occidentals donem a l’art?
Com assenyalava el Professor Llorenç Prats en una de les seves classes de Conceptualització de la Cultura i el Patrimoni, l’autenticitat –la veracitat- de les relíquies com quelcom “digne d’ésser patrimonialitzat” és deicidit sempre des de les altes esferes de l’autoritat. És doncs des del poder que hom dictamina que una peça és una obra d’art envers una altra que quedarà arraconada i que no formarà mai part de l’imaginari col·lectiu sobre la Bellesa.
Així és com els grans “museus-contenidors” són realment òrgans transmissors de prestigi de les peces que seleccionen i acullen entre les seves parets.
Passa sovint que un museu occidental atorga a una peça un determinat valor artístic quan en el seu orígen aquesta mateixa ha estat creada per a un ús ben diferent, com pot ésser la veneració d’un déu o d’un familiar difunt. Això ocorre, per posar un exemple dels nostres dies, amb peces de terracota que foren creades per indígenes de mesoamèrica per a fer fora els mals esperits dels difunts, i que avui en dia s’exposen en vitrines per tal d’il.lustrar el potencial artístic d’aquells que les crearen
En aquest sentit també els museus actuen com a catalitzadors i legitimadors de poder de les grans potències, doncs ostenten el privilegi de preservar les peces al seu llibre albiri.

Seguim doncs perpetuant en el temps aquella ambició primerenca que duia a col·leccionar el major nombre de peces possibles sense donar noves oportunitats als països emergents. Junt amb la gana, la misèria, la malaltia, també l’espoli dels seus objectes patrimonialitzables és un exemple del gran abisme que segueix separant els pobles rics dels pobres o en “vies de desenvolupament”.

Amb tot, seguir vetllant pel poder absolut dels grans “museus-catedrals”, sense qüestionar realment la seva missió, sense replantejar els nous rols que caldria jugar en aquest segle XXI que encetem, és seguir perpetuant la injusticía i no donar oportunitats necessàries. Certament, les mòmies egípcies no podrien ser millor tractades que com ho són actualment al British Museum. Però és aquest factor prou determinant o convincent per a que el poble egipci no pugui il·lustrar el seu passat sense haver d’agafar un avió que el porti al Regne Unit? Fins a quin punt pot arribar la incongruència d’aquest món globalitzat amb la seva avarícia inesgotable?