En el bloc anterior us proposava l'aventura de fer un calaix d'una persona estimada, i prometia exposar la que seria la meva proposta en un imaginari "museu de les memòries vives".
Per què he escollit jo el calaix de la iaia Antònia d'entre totes les altres persones que m'envolten?
Primer de tot, per totes les coses positives que d'ella han nascut, els moments d'infantesa i d'alegria en els que inevitablement m'he sentit propera a ella.
Per la generositat dels seus actes, sense esperar res a canvi. Un plat a taula sempre calent, una cançó de l'època de la guerra cantada des dels ulls del passat.
Per tota una vida sencera amb mi. Els nostres anys es confonen entre adverbis de passat i de present, i ja em sento una mica més vella, més bella, a prop seu... cada vegada més.
Perquè és vida i memòria en estat pur i tendresa de primera qualitat.
Per tot l'amor que m'ha regalat durant 27 anys de vida, sense pausa, ...
Per tot això i molt més vaig considerar que la meva iaia es mereixia un bon calaix en el meu museu utòpic de memòria viva.
En les properes edicions us desvetllaré els secrets del que s'amaga, plàcidament, dins d'aquest calaix desastre de la iaia.
Ja heu començat a pensar en quin serà el vostre?
